Status és la pròpia posició social. La paraula prové del terme llatí
“statum” , participi passat del verb “stare” , estar de peu.
En sentit estricte , la paraula
al·ludeix a la pròpia posició jurídica o professional dintre d’un grup. No
obstant, d’acord amb una accepció més àmplia es refereix al valor i importància
que cadascú té front els ulls del món.
En cada societat s’ha atorgat
més status a certs grups : caçadors, lluitadors, famílies de llinatge,
sacerdots, cavallers amb armadura o dones fèrtils. A partir de 1776,
l’atribució de status a Occident s’ha basat cada vegada més en l’èxit econòmic.
Les conseqüències de posseir un
status elevat són agradables. U té recursos, llibertat, espai, comoditats,
temps i, potser quelcom igual d’important, la sensació de què el curen i de què
se’l té en consideració. Tot això s’expressa en invitacions, afalacs, riures
(fins i tot qual la broma no té gens de gràcia), deferència i atenció.
Moltes persones pensen (tot i
que només algunes ho admeten) que el status elevat és un dels més preuats béns
terrenals.
L’ansietat pel status és una preocupació tant perniciosa que pot
arribar a arruïnar llargs períodes de la nostra vida, que ens porta a pensar
que correm el risc de no respondre als ideals d’èxit establerts per la nostra
societat i que potser per aquesta raó
ens veurem despullats de dignitat i de respecte; una inquietud que ens diu que
ocupem un escaló massa modest o que estem a punt de caure en un inferior.
Si la nostra posició en l’escala ens causa
tanta preocupació és perquè la idea que tenim de nosaltres mateixos depèn de
com ens veuen els altres.
Deixant de banda certs
individus poc corrents, per a tolerar-nos a nosaltres mateixos ens basem en els
senyals de respecte que emet el món.
No hay comentarios:
Publicar un comentario