La cambra de les meravelles (Per a la meua néta major)

  Feia ja tants dies que plovia! . No recordava el temps en què el sol no anunciava la claredat de l’alba i si, en algun moment, aquest guaitava ho feia amb tanta timidesa que els núvols , agosarats, l’amagaven de seguida.

 Li vingué al pensament una època en què li agradaven les jornades grises perquè se sentia esgotada d’aquella llum encegadora que solia presidir la terra a on havia nascut.  No obstant ara l’enyorava, potser perquè no estava acostumada a tanta pluja i sentia la necessitat d’eixir de casa. Necessitat que resultava més punyent perquè no podia fer-ho.

 La seua iaia li ho havia prohibit expressament. Els pares de Roser es trobaven de viatge i ella s’havia quedat amb la mare de son pare que vivia en un poble. Sempre era un plaer passar uns dies allí. Tenia una colla d’amics i amigues amb els qui jugava, parlava, discutia, feia les paus i tornava a discutir. Com li agradaria tenir-los al costat!.

 No podia cridar-los perquè l’àvia l’havia castigada per no ser obedient.

 I no és que la iaia no fóra afectuosa i no la volguera però en algunes qüestions era molt estricta. Creia que l’educació, de vegades, també consisteix en dir “NO”, això sí explicant-ne les raons.

 Li havia dit que fins que no deixara de ploure no eixira al carrer perquè es podia refredar . Roser a més d’haver-se’n anat no havia agafat el paraigües i ara tenia al damunt el constipat i el càstig.  

  

“Roser! Roser! On ets?. És hora de dinar.”

“Espera que ja vaig.”

“A la taula i al llit al primer crit.”

 Roser, asseguda, mirava de reüll el plat que tenia al davant.

“No tens fam?”

“És que estic avorrida.”

 “Si t’ho menges tot i et portes bé després de dinar t’ensenyaré una habitació que hi ha en la casa on es guarda el secret per no avorrir-se mai. Jo l’he batejada com la “Cambra de les meravelles”. 

 Secret i meravelles...Aquestes paraules no poden deixar de colpir una ment infantil obrint les portes a la imaginació...I com la curiositat és un bon motor en un tres i no-res deixa el plat més net que una patena.

“Iaia! Iaia! Beu-te el cafè corrents...!”

“Has de tenir paciència, la pressa no sol ser bona consellera.”

 Tanmateix Roser no estava per a aquestes disquisicions...ni per a cap d’altres. El que ella volia veure i el més prompte possible era en què consistia el secret de les meravelles.

L’àvia, adonant-se’n del seu afany, la va agafar de la mà i la portà dalt de la casa. La veritat és que tots els llibres amaguen un secret i tu tens la clau per a descobrir-lo.”

  Roser es va ficar les mans a les butxaques i en treure-les buides li les mostrà sense pronunciar paraula.

“Sí que la tens. Una que obre no tots els panys sinó tots els llibres. Recordes el conte de “La bella dorment del bosc” a la que despertava una besada del príncep, doncs totes les històries que són ací estan dormint i només es desperten quan algú les llegeix.

 Tu que saps llegir tens la clau per obrir la porta per on ixen les lletres que, formant paraules, et conten una història.”

 La iaia es va dirigir a una prestatgeria i, sense cap vacil·lació, agafà un petit volum i donant-li’l a la xiqueta digué :

“Pren, llig!”.

 Roser, obrint-lo, començà : “Això diu que era...

 I aquest conte continua, no debades a hores d'ara Roser està llegint "La història interminable"....