Encara que els meus ulls
ja no puguen veure aquell pur flaix
que m'enlluernava.
Encara que ja res puga retornar l'hora
de l'esplendor damunt l'herba,
de la glòria en les flors,
no cal afligir-se
perquè la bellesa
sempre perdura
en el record.
Aquest poema de William Wordsworth, un del més importants poetes romàntics anglesos, el llegia Dennie Loomis (Natalie Wood)
en una pel·lícula dirigida per Elia Kazan. Quan l'acaba comença el plany. La primera impressió és que el film tracta sobre l'amor juvenil, amb un trist i realista final, no obstant si reflexionem una mica se n'adonem que el que lamenten els personatges no és la pèrdua d'aquest amor sinó el de la seua joventut. El que ens commou i dol és la fugacitat del temps, la memòria d'uns instants que ens fascinaren per primera vegada amb el seu esclat...però no cal afligir-se...
El poema fou escrit en el segle XIX, la pel·lícula és del segle XX i ara ben entrat el segle XXI comprovem que continuen emocionant-nos. Haurem fet molt avanços en ciència, tecnologia, medicina etc
tanmateix la naturalesa humana no ha canviat gaire o, més ben dit, gens.
Datos personales
- Rosa Peris Cabrera
- Sóc dona i nascuda en secà. El meu arbre totèmic és el garrofer. No hi ha res comparable a seure's sota la seva ombra -ni viscosa ni escassa- amb bona companyia i elucubrar o romandre en silenci, tant se val. Sabent de qui véns, a qui vas i qui tens al costat. Gaudir d'un moment especial sense cap mena de temor perquè sents que al seu davall -com a Holly quan desdejunava a Tiffany's- no et pot passar res de dolent. Sóc dona i nascuda en secà. El meu arbre totèmic és el garrofer. Orgull cap, dignitat la que calga.
No hay comentarios:
Publicar un comentario